divendres, 5 d’agost de 2016

Pregó de la festa del barri del Poble Nou




10 de juny del 2016. Parc del Tívoli.
Benvolgudes poblenovines i benvolguts poblenovins.
Em demaneu que us pregoni quatre coses sobre el que és el meu barri de residència des de fa gairebé quaranta anys, el més extens i poblat dels que constitueixen aquesta Vilafranca d’ara mateix, la dels nostres pecats i d’alguna virtut. Un indret, el Poble Nou, del que me’n queden alguns records infantils, imatges trencades de quan els pares em portaven a aquesta mateix espai, als gronxadors o a veure la mona, la mona del Tívoli que va recordar el bon amic Eloi Miralles aquí mateix en el pregó de fa alguns anys. També servo records esparsos del passeig de la Via i dels pins del Turo Park, d’algun tiberi en aquest llavors restaurant, i imatges diverses de la Fira de la Vinya i el Vi del 1963, en aquest mateix indret del Tívoli, la del 1963, la darrera de les velles fires abans de la reconversió en aquell Firaví... del que tampoc res en queda ara.
Després, remenant papers, he pogut rememorar les dues edicions anteriors de les fires, celebrades quan jo encara no era en aquest món; la del 1943, famosa perquè s’hi servia cafè, autèntic cafè, producte impossible de tastar si no podies accedir al subministrament de l’estraperlo. Fira multitudinària de públic –les empreses havien de donar mitjos dies de festa als treballadors... coses de la postguerra-, fira festiva en el gris panorama del primer franquisme. I la fira del 1953, tan passada per aigua que va resultar un desastre en tots els aspectes.
Jo venia del barri de la Barceloneta, no diré que del rovell d’ou de la vila però gairebé, i aquella Barcelona que va ser el primer barri d’eixample, nascut a redós de la carretera de Barcelona a Tarragona, tenia un altre caire, o com a mínim tenia més pretensions de fer de senyor, tot i que a dins a casa moltes vegades se’ls menjava la misèria. Però quan sortien al carrer es miraven el Poble Nou amb un posat no diré que despectiu però si de menyspreu, l’indret dels nouvinguts.

D’aquests anys podria recordar també el curset d’enologia d’aquella entitat franquista que era el PPO (“Promoción Profesional Obrera”) que vaig fer la primavera-estiu del 1973, els vespres, a l’Enològica. Teoria i pràctica que acabàvem al vespre tastant mostres de les que hi havia pels armaris de la casa. D’aquells mesos d’aprenentatge i gresca em queden una colla d’amics: Cuscó, Bolet, Jaume Font que després s’han dedicat professionalment al món vitivinícola, que no va ser el meu cas. 
En qualsevol cas, hem de recordar que els orígens d’aquesta festa del barri de l’Associació de Veïns, a la que agraeixo ben sincerament que m’hagi convidat a fer aquest pregó, es pot situat el diumenge 8 de maig de 1977 –l’any vinent, ai las!, en farà quatre dècades- quan les pàgines del setmanari “Tothom” anunciaven que se celebraria la festa del barri que també havia de servir de presentació de l’Associació de Veïns. A les 10 del matí, cercavila que sortiria del Tívoli,  especialment pensada per a la canalla i amb obsequis, per donar un tomb i tornar aquí mateix on es farien uns partidets de bàsquet, una gimcana, jocs i cucanyes pels menuts. A la una del migdia, actuació dels Falcons de Vilafranca alternada amb una ballada de sardanes organitzada per la Folklòrica del Casal. Cadascú a dinar a casa seva i dos quarts de sis, espectacle de titelles, al que va seguir, a dos quarts de set, una representació del grup de teatre vilafranquí CAEP III que havia de donar pas a una actuació del Pep Picas, cantautor del Poble Nou, rifa d’una cistella de productes dels establiments del barri i en acabar ball popular a càrrec d’un grup de grallers... i tot amb el patrocini de la Caixa d’Estalvis del Penedès. Senyor Déu meu! Tot plegat ja és història.
Voldria, però, anar més enllà d’aquestes breus notes i records per comentar-vos un tema desconegut fins fa quatre dies, un aspecte que finalment no va esdevenir realitat però que si s’hagués tirat endavant hauria canviat de cap a peus el Poble Nou vilafranquí. 
Tots coneixem com la configuració del nostre barri té dues etapes: la primera arriba fins als anys de la Segona República i fins el carrer de la Germanor, on s’havia de fer la clínica d’aquesta mútua, construcció per a la qual ja es comptava amb un terreny cedit però que mai no es va enlairar; els carrers d’aquests anys són més estrets, amb l’excepció del d’Amàlia, i bona part de les cases es van enlairar després d’aquell Nadal del 1928 que va escampar al Casal els diners del tercer premi de la Rifa de Nadal. 
El que ens era desconegut fins fa ben poc és que un projecte d’ara fa un segle hauria enllestit el barri aquí i que les illes de cases que determinen els actuals carrers de Germanor i de Tossa de Mar, des de l’avinguda de Tarragona fins al passeig de la Via, haurien constituït una caserna militar del regiment de Treviño, una caserna de nova construcció. El 1914, en esclatar a Europa la Primera Guerra Mundial, la llavors anomenada Gran Guerra, el país no sols comptava amb partidaris d’un o altre bàndol, germanòfils o aliadòfils, sinó també amb partidaris de participar en el conflicte o de desentendre-se’n, com va succeir finalment. 
I ves per on el tema va tenir incidència al nostre Penedès on hi havia un regiment, “Cazadores de Treviño”, de cavalleria, que en aquells anys havia participat a la desastrosa guerra del Marroc, la que havia generat l’aixecament de la Setmana Tràgica a Barcelona el 1909. El regiment era partit en diverses casernes, entre aquestes una a Vilanova i una altra a Vilafranca, la que tots els que tenim una edat hem conegut al capdamunt de la Rambla. Els amics de l’Associació de Veïns de les Casernes de Vilanova, i específicament n’Octavio Lorente, va destapar fa uns quants mesos documentació, com passa sovint conservada molt lluny de casa, referent al projecte d’ampliar les instal·lacions del regiment a un i altre indret. Recordeu que la caserna vilafranquina, la situada en l’actual plaça del Penedès, tampoc s’havia acabat i que fins els anys cinquanta no es va construir aquell pavelló d’oficials, a la cantonada amb el carrer del General Cortijo, un edifici que finalment no es va ni arribar a estrenar mai.
En realitat hi va haver diversos pre- projectes, un d’ells es plantejava concentrar tot el regiment a Vilanova en una caserna llavors de construcció inacabada i ara pavelló esportiu. Una altra possibilitat era la d’ampliar també les instal·lacions vilafranquines amb una nova construcció per a la qual es van mirar diversos indrets, un dels quals era l’espai que ja us he comentat, definit en l’actualitat per l’avinguda de Tarragona, els carrers de Germanor i de Tossa de Mar i el passeig de Rafael Soler, amb edificis i camps de tir i d’instrucció per a la cavalleria. Sortosament, com passa tantes vegades, la cosa no va anar més enllà de molts papers oficials, quatre números i alguns dibuixos de superfície i ni a Vilafranca ni a Vilanova hi va haver cap mena de realització efectiva perquè en cas contrari adéu-siau a ben bé la meitat del nostre actual barri del Poble Nou.
Pel que sembla, la decisió de fer que Espanya entrés a la guerra com a potència bel·ligerant va anar d’un pel, d’aquelles coses de la política de Madrid, que a més no tenien clar cap a quin cantó s’havia de decantar la intervenció si es feia efectiva, tot i que em temo que hauríem fet un paper més aviat galdós, després dels monumentals ridículs militars del 1898 a la guerra de Cuba i de deu anys després a la guerra del Marroc amb el desastre d’Annual.
L’acord de no tirar la nova caserna vilafranquina endavant va tenir, però, un altre argument de pes, el de l’aigua. Ves per on aquelles sequeres que feien la punyeta a la vida del dia a dia dels vilafranquins, van ser les que potser ens van deslliurar de veure Vilafranca com a vila molt més marcadament militar.
Sabem que es va començar a parlar del tema a l’Ajuntament de Vilafranca que el 21 de juliol de 1915 quan es va prendre l’acord de demanar al diputat Josep Zulueta que fes gestions davant el Ministeri d’Hisenda per tal que es resolgués favorablement el projecte de construcció d’una nova caserna o reforma de l’edifici existent. L’acord municipal ens permet saber que hi havia una petició presentada a Madrid. El 1916 –ara en fa un segle- un altre acord municipal demanava a l’arquitecte de l’Ajuntament que estudiés les obres a realitzar si fos el cas que tot el regiment sencer s’hagués de traslladar a Vilafranca.
Com sempre, se’ns va passar l’arròs! Va acabar la Gran Guerra europea i els projectes  encara tombaven per les taules oficials, així l’Arxiu Municipal vilafranquí conserva igualment documents diversos del 1918-1920 i 1923 on es mostra la preocupació pel subministrament d’aigua a la tropa de la caserna, a la vista dels problemes d’aquest àmbit que tenia la població. Diversos documents ens fan pensar que la necessitat de trobar una nova ubicació per a la caserna vilafranquina, que no podia créixer a l’espai de la Rambla de ocupava, i el tema d’assegurar el subministrament d’aigua, van ser dos aspectes claus per a rebutjar la proposada ampliació.
Del 30 de març de 1920 és un informe de expropiació de terrenys, signat pels arquitectes Santiago Güell, arquitecte dels propietaris, i Antoni Pons, arquitecte municipal, amb plànol del terreny d’extensió 1.549 metres quadrats. Era situat a la carretera de Tarragona, partida de la Creu de Sant Salvador, després de les últimes cases de la vila, sortint en direcció Tarragona a mà esquerra, de notable fondària, anomenada sobrant i arribava gairebé a la via del ferrocarril. Correspònia al solar que en l’actualitat ocupa el número 89 de l’avinguda de Tarragona, espai que durant molts anys, des de principis del segle XX, fou garatge de vehicles militars, era de propietat municipal i acull en l’actualitat a la banda de l’avinguda l’oficina de Correus i a la banda posterior, al carrer Mestre Recasens, un gimnàs municipal. 
Una carta de l’alcalde Pau Solsona i Via a les autoritats militars, esmenta la Reial Ordre de 9 de juliol de 1920 que aprovava el projecte de Caserna de Cavalleria en uns terrenys oferts pel municipi per acollir el “Regimiento de Cazadores de Treviño”, de nova planta i, esmento literalment, “dotado de los últimos adelantos en el ramo”. Es parla de la necessitat de subministrar 35 litres d’aigua diària per home i 50 litres per cada cavall. “Pero, atento el Concejo a la mejor administración, responsable ante sus administrados solicita a su vez, del ramo de Guerra la fijación de un plazo prudencial, seis a ocho años, dentro del que se comprometa el citado ramo a que quede terminado el nuevo Cuartel de que se trata.”.
“Cierto que un establecimiento cuyo presupuesto importa nada menos que cuatro millones trescientas cincuenta y ocho mil seiscientas setenta pesetas cincuenta y ocho céntimos, ha de realzar, amén de las ventajas de seguridad y de orden económico que derive la superior guarnición, el ornato público de Villafranca; más, no es menos exacto que se trata de un Municipio de reducido erario, y el sacrificio que para él supone el pago del precio de los terrenos, para lo cual vese precisado a acudir al empréstito, solo con la esperanza de poder en fecha próxima disponer del actual Cuartel de su propiedad para destinarlo a otros servicios municipales, puede efectuarlo, hallando de esta suerte el municipio justa compensación, sin el menor perjuicio para el ramo de la guerra”.
Afirma l’alcalde que convé fixar el termini tota vegada que els propietaris dels terrenys reben altres ofertes, de manera que el senyor batlle demana que en l’escriptura davant notari pel lliurament dels terrenys consti que en el termini de sis a vuit anys quedarà desocupada i serà lliurada a l’Ajuntament l’actual caserna en la que en aquell moment hi havia tres esquadrons del Regimiento de Treviño i que en contrapartida l’Ajuntament es comprometia a subministrar la quantitat d’aigua imprescindible que s’ha indicat i fins a 124 metres cúbics diaris.
El 13 de febrer de 1922 un document municipal fixa el termini de quatre anys per portar a terme les obres i el 14 de novembre de 1923 una carta de la Comandància General d’Enginyers de la 4a. Regió adreçada a l’alcalde de Vilafranca indica que la quantitat d’aigua necessària per la nova caserna és de 55.750 litres diaris, dels quals com a mínim 35.000 han de ser d’aigua potable, en cas contrari no es pot signar l’escriptura de cessió de l’Ajuntament a l’exèrcit dels terrenys. “Según antecedentes los terrenos que fueron ofrecidos medían unos 55.750 metros cuadrados y valían unas 265.000 pesetas y como su cesión estará paralizada hasta tanto que no tengan Vdes, agua y esto es de suponer se dilatará, permite tal espera el que si a este Municipio le conviene económicamente, presente proposiciones de otros terrenos, pues todo se reduce a que se examinen, se vea su superficie y condiciones higiénicas, situació, etc, etc. iniciándose nuevo expediente, y claro está que si su situación le resulta al Ayuntamiento, al Ramo de Guerra le resultaría también más económica la indemnización caso de tenerla que satisfacer”.
Es parla també d’uns altres terrenys de 58.750 metres quadrats “de calidad análoga a los antes ofrecidos y por menos de la cuarta parte del precio”. Potser eren els que creia Lluís Maria Udina en el seu llibre sobre la caserna que podrien ser situats a la zona del Cellerot i que havien estat oferts pel comte de Moy. En el mateix fons municipal hi ha un informe de 1933 de reforma de l’ex-caserna per fer, entre altres serveis, una estació d’autobusos i del 1940 un altre projecte de reforma i adaptació de la caserna del que s’adjunta el plec de condicions.
Tot plegat forma part ja de l’anecdotari vilafranquí. Us imagineu que s’hagués tirat endavant el projecte de caserna a la banda del Cellerot... adéu siau barri de la Girada. Jo crec que hi hauria d’haver algú que escrivís una història de la Vilafranca nonata, la història de tants projectes i somnis que mai no han esdevingut realitat però que han servit per parlar-ne i perquè els polítics i els tècnics fessin bullir l’olla. Una història que ens expliqués la Rambla sense les cases de Cal Vamus, la biblioteca a la Font dels Alls, l’estació de mercaderies ferroviàries al polígon que porta aquest nom o la línia ferroviària orbital Vilanova- Vilafranca- Igualada Manresa que encara de tant en tant algun polític treu del calaix. Com que somniar no costa gaire jo sempre he vist el nostre passeig de la via com a passeig marítim, amb la sorra de la platja a tocar, potser sí que si no deixem de fer l’enze l’escalfament global farà pujar el nivell del mar i anirem a banyar-nos a Montaspre.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada